Ens estira les nits la tardor
fins fer-les amples, solemnes,
i omplir-les d'hores vitals.
Són nits de cel fosc i estels,
de mirades fugisseres al cel,
de fred que ens gela a poc a poc l'alè.
De moments d'abrupta melangia,
d'esperar la lluminària nadalenca als carrers.
Són nits llargues del final de tardor
que ens volen tancar a casa
i embolcallar-nos amb un cert caliu d'enyor.
Són parèntesi nocturns
dels dies de remolins,
dels dies de fulles mortes,
del feixuc anar i venir,
dels cels d'aquell blau trist,
de les jornades ja breus...
Ens estira les nits la tardor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada