Contemplo la foscor

 Contemplo la foscor

de la nit de Nadal,

cerco al cel els planetes

que basteixen el gran estel.

Cos gegant,

cua gran,

cap brillant,

quina lluminària!

Selecta i divina visió

que ens reclama atenció,

que guiava la reial caravana

en temps ancestrals,

que il•lumina il•lusions,

i ens desperta subtil

amb un cant al silenci,

amb l’estàtica bellesa

de la seva presència,

amb melodia visual,

amb riquesa inusual,

amb remota tradició,

i amb literària remor;

ens acarona l’esguard

i ens fa somiar amb mons allunyats.

Atorga calidesa

a la nit gèlida

i ens transporta 

a planúries,

a clots, a deserts,

a boscos i a valls,

a muntanyes blanques,

a selves d’incerta grandària,

a actius o adormits volcans,

a llacs salats, a salts,

a estepes cau d’aromes,

a glaceres prístines,

a tempestes locals,

a aurores boreals,

a terres polars,

a salvatges oceans,

a dunes daurades,

a paradisos fiscals,

a illes paradisíaques,

a platges tropicals,

a carenes litorals,

a parcs naturals,

a deltes i estuaris,

a ports comercials,

a rius, a cataractes, 

a cabanes, a poblats,

a pantans, a badies,

a miratges del paisatge,

a oníriques imatges,

a sèquies i canals,

a florits prats,

a laberints tancats,

a salines, a manantials,

a naufragis celestials,

i camps i pobles i ciutats 

i simes i mines i miralls

i mites i versos i poemes i rimes

que traspassen la trama espesa del sedàs...

Contemplo la foscor,

contemplo la nit sobirana

amb l’estrella que llueix,

m’aclapara, em dispara

i dibuixa la ruta al mapa

de la llarga caminada.

I.Barriel

24/12/2020