Les nits més llargues

L'horitzó s'allunya,
el dibuixa un sol
que aviat s'amaga,
se'n va amb la tardor.

I les nits més llargues
lluiran al cel.
Reguitzell d'estels,
constel·lacions de màgia,
arquitectura de llums,
mapa d'atronautes,
esglai emmirallat a l'aigua:
al llac de les muntanyes,
al mar dels vells pirates,
al pou fresc d'algun desert,
al riu de la selva verge,
a l'oceà avui seré.

Moltes hores després
esborrarà l'albada
el sostre fosc brillant
amb la llum blanca.

I serà de dia,
fins que l'horitzó s'allunyi,
el sol s'hi amagui
i li signi el vespre la fi.

Tornarà a lluir
aquell cel de nit
que ens encisa amb fred,
que ens porta l'hivern...