I l'aigua va caient

Pluja, vent,
clima d'hivern.

No veiem de nit la lluna,
no veiem llum dels estels,
hi ha foscor total al cel
i l'aigua va caient.

Mirem l'avet de casa,
la ponsètia amb llaç de plata,
els torrons a la safata
i l'aigua va caient.

Encenem la llar de foc,
ensumem resina i fum,
atiem la soca amb flama
i l'aigua va caient.

Torrem amb calma el pa
i el sopem amb bones viandes.
La son després ens venç
i l'aigua va caient.


I l'endemà, al primer raig,
tinc el cos gelat,
tinc la por als ulls,
m'aixeca el propi espant.
He somiat que he passat
la nit sencera al ras.
Sense llar de foc ni avet
ni llaç ni pa ni viandes
ni torrons ni safates ni llit ni res
i l'aigua va caient.


Pluja, vent,
clima d'hivern.

La flaire de la resina

Seure a la vora del foc

sentint melodies ad-hoc,

contemplar el blau de les flames

les soques incandescents,

i l'embranzida fallida

d'alguna guspira.



Ensumar la flaire de la resina

i escriure quatre versos

que un dia tinguin entitat de poesia...

Cremar les fulles del calendari,

i veure que ja és Nadal a una notícia del diari.

Escena de Nadal

La llar de foc protagonitza
aquesta escena de Nadal
quan la nevada emblanquina
els boscos de la vall.

Soques seques,
pinyes i branques
entre cendres i flames
bressolen fum i calor.

Arraulit el gat contempla
com les espurnes de la llar
il·luminen tota la sala
mentre es vesteix el cel de gala.

Continua el foc cremant
tota la nit de Nadal
i les figuretes del pessebre
així es van escalfant.