Et connectes a Internet
i localitzes postals amb música i rens
que arrosseguen vells de vermell,
i marcs virtuals decorats
per posar el teu autoretrat,
i col·loques les llumetes intermitents
ballant per la pantalla,
i sents una nadala hortera
que t'ofèn sense remei...
Mira millor per la finestra el cel,
localitza a la foscor els estels
i escolta el ritme silenciós
d'aquell gran mapa lluminós.
I a l'ordinador,
escriu el que et dicti la mirada.
lucidíssim,
ResponEliminagràcies per escriure'l,
te'l demano per compartir
em deixes usar-ho?
Encara que en el fons estigui fent el mateix...
Com de contradictoris som...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaSí, sí, clar!
ResponEliminaAquest poema necessita "marxeta".
T'agraeixo els comentaris,
Isabel